23 setembre 2011

DIDÀCTICA DE LES CIÈNCIES EXPERIMENTALS

A la classe d’avui hem parlar sobre què vam extreure de la classe anterior; què és el que vam fer, què és el que teníem més clar i on no hi vam posar tanta èmfasi.

Més endavant hem parlat sobre la diferència entre el mètode, la metodologia i el model, conceptes que inicialment no acabava de tenir clars. El mètode és la manera de fer, com ara les petites accions que duem a terme a l’aula; la metodologia és la manera de realitzar l’ensenyament i l’aprenentatge i el model és la corrent pedagògica i les maneres d’entendre l’educació.

Després ens hem agrupat i hem debatut sobre una activitat realitzada en una aula que consistia en cultivar plantes.  Per això hem hagut de tenir en compte si l’activitat promou la capacitat de pensar dels infants, si permet la comunicació, si permet diverses maneres de fer dels infants, si aquests poden expressar lliurement les seves emocions i si es dóna la oportunitat de treballar cooperativament.

Aleshores, hem arribat a la conclusió de que en aquesta activitat els infants són totalment passius, no són protagonistes del seu aprenentatge, i el mestre és l’actiu. Per tant, això no afavoreix a una connexió emotiva ni a cap interacció. Els infant no intervenen, no experimenten i no fan preguntes, i el mestre mostra un únic mètode i una manera de fer i els infants es limiten a observar. El fet de no participar ni tenir contacte no permet tampoc l’expressió de les emocions ni la cooperació. Finalment hem vist que el millor model didàctic que representa aquesta activitat és el model dels anys 30.

Aquesta activitat m’ha fet plantejar-me com la duria jo a terme per tal que els infants adquirissin el màxim de coneixements i que participessin activament. En primer lloc, faria participar als infants en quant a portar de casa una patata, una pastanaga, etc. D’aquesta manera es personalitzarà més l’activitat i se la faran més seva. El mateix passa amb el recipient, que es pot personalitzar de la manera en que l’infant vulgui, és a dir, que no hi hagi un únic model de pot sinó que cada infant tingui el seu pot personalitzat.

Per tal de fer reflexionar als infants sobre el desenvolupament de les plantes enfocaria l’activitat de manera que ells l’encaminessin a partir dels seus dubtes i curiositats. En comptes d’omplir jo d’aigua tots els recipients i col·locar els escuradents, donaria llibertat als infants per a que ho fessin a la seva manera i participessin en el seu aprenentatge, no només en el de les plantes, sinó que també treballessin la cooperació, la comunicació, les emocions, les habilitats motrius, les matemàtiques, etc.

A més, donaria emoció a l’activitat fent moltes preguntes als infants (com creixen les plantes? Què necessiten per créixer? Respiren?...) perquè aquests es qüestionin coses i crearia expectació pel què passarà amb aquelles plantes, ja que fins al cap d’uns dies els infants no sabrien què passa amb elles. D’aquesta manera s’anirien preguntant coses constantment (que entre tots reflexionarien), anirien descobrint a poc a poc i anirien construint el seu coneixement.

Tot i així, aquest tipus d'activitat l'utilitzaria pel fet de tenir plantes o hortalisses a l'escola, però per aprendre sobre la natura optaria per realitzar sortides a l'entorn natural. D'aquesta manera, els infants s’exposarien directament en aquest entorn, tal i com s'explica a la lectura de Maria Arcà (De l'experiència concreta al pnsament abstracte. El procés d'aprenentatge), i és realment quan l'aprenentatge és significatiu. Només d’aquesta manera es preguntarien el perquè de les coses i intentarien trobar i entendre el món que els envolta. A més, aquest tipus d'activitat els motivaria més i estarien més il·lusionats i disposats a treballar.

DIDÀCTICA DE LES CIÈNCIES SOCIALS

Aquesta segona sessió de didàctica de ciències socials s’ha basat en les idees i reflexions de la sessió passada. S’ha parlat sobre com portar la teoria a la pràctica a les aules i sobre l’acció docent.

Un aspecte important a l’hora d’estar a l’aula que hem comentat, que crec que és de gran importància, és la coherència entre allò que pensem i allò que fem a l’aula.

Hem parlat també sobre les concepcions de l’acció docent, que ja hem treballat amb intensitat durant el grau; l’alumnat passiu, que es limita a observar i no intervé, i l’actiu, que és aquell alumnat participatiu en que es basa el constructivisme.

Pel que fa a l’acció docent, el mestre ha de transmetre respecte, empatia, solidaritat, curiositat per les coses i ha d’aconseguir que els seus alumnes constantment es qüestionin la realitat, és a dir, que sàpiguen argumentar i arribar a acords amb els seus companys. A més, el mestre ha d’evitar els possibles prejudicis que pot tenir vers els alumnes, com ara prejudicis  ètnics, de gènere, de classe social, de ritmes d’aprenentatge, les etiquetes o els favoritismes.

Per últim, tota la classe conjuntament hem anat construint una llista de finalitats de l’àrea del coneixement del medi social, com ara el fet de fomentar el respecte i la sostenibilitat, desenvolupar un pensament crític davant de la realitat, que els infants prenguin consciència del món on vivim, que entenguin d’on venim per saber on són i cap a on van, despertar la curiositat per comprendre el món i les seves relacions, fomentar l’autonomia, la solidaritat i la justícia.

Fomentar la solidaritat entre companys